La raó principal perquè es passava al paradigma
hipertextual era per abordar el problema, d’una banda, d’haver-hi gran
quantitats d’informació publicada i, de l’altra, de no tenir cap mena de
sistema que facilités la seva agrupació, integració i fàcil accés. A més, el
context del món durant els anys seixanta, com a societat d’informació, demanava la
creació d’una tecnologia que ajudés els usuàris a organitzar, compartir i actualitzar
la producció d’informació. Es creia que com més informació es tenia, millor
seria el món com a conjunt. Segons Engelbart, un sistema que millorés les
possibilitats intel·lectuals dels humans en seria un que permetés la interacció
de la tecnologia, el llenguatge i la metodologia.
El paradigma lineal no podia respondre a aquestes demandes per diverses
raons. En primer lloc, no concordava amb el moviment del pensament humà i, per
tant, no facilitava un ús adequat alhora de treballar amb la informació.
Després, la seqüència lineal imposava als lectors una única manera de recórrer
el text i no deixava marge per l’organització o l’enllaçament entre textos.
Finalment, l’actualització i la difusió de les escriptures tenia un cost
econòmic i la publicació en tenia l’inconvenient de tardar un temps en
realitzar-se. L’hipertext, en canvi, no multiplica la informació sinó que
ofereix versions diferents del mateix text. Això es fa realitat a través de l’activació
de diferents recorreguts i té en compte les estratègies individuals dels
lectors.
