Els blogs i les xarxes socials estan modificant els
processos d’escriptura perquè el tipus d’espai de publicació que concedeixen
n’és un d’autoedició, en el qual l’autor escriu, dóna format i publica sense
necessitat d’intermediaris. Per això, el context local resulta molt important en
el discurs de la blogosfera. Els escriptors poden expressar i opinar sobre les
coses que els afecten directament i buscar suport entre els membres de la seva
pròpia comunitat. Veiem, doncs, que el text és el mitjà expressiu predominant,
tot i que no s’ha d’oblidar la naturalesa multimèdia d’Internet. L’escriptor
pot incorporar imatges –com a complement expressiu o simplement com a
decoració-, fotos o vídeos per tal reforçar les idees expressades en el text.
A l’hora de publicar en un blog, l’escriptor es
deixa ben obert perquè els lectors, generalment desconeguts, li diguin què en
pensen del post, element que no existia amb les publicacions tradicionals com
els diaris, revistes o llibres. Pot acabar convertint-se en una pàgina molt consultada,
tant per persones que els agrada com per altres que no els agrada gens. Tanmateix,
els bloguers encara posseeixen alguns privilegis que els permeten controlar el feedback dels lectors. L’autor pot configurar
el blog per tal de no acceptar comentaris en absolut, bloquejar els lectors no
desitjats o esborrar els comentaris amb els quals no està d’acord. Aquestes
eines de control del públic, cal dir, no són gaire comunes i en la majoria dels
casos els bloguers no les fan servir.
Els blogs i les xarxes socials estan modificant els
processos de lectura perquè el lector es converteix en un consumidor solament
de la informació que realment desitja llegir. Quan compres un diari, per
exemple, estàs limitat als articles i les opinions que ofereix. Amb els blogs,
en canvi, el lector és lliure per buscar una temàtica o un escriptor en
concret. Es pot trobar blogs de tots els temes imaginables, en totes les
llengües possibles i pots buscar els que t’interessen a tu. A més, poden
aportar idees alternatives a la història oficial que altres mitjans no
ofereixen. Amb aquest canvi de paradigma, un dels efectes més importants és el
fet que molta gent ja no està disposada a pagar per a informació. El creixement
de la informació en hipertext, els blogs i els diaris digitals han creat un
lector nou que espera trobar el que està buscant immediatament i de forma
gratuïta.
Això no obstant, el
lector també és més obert a deixar-se anar i viatjar per les autopistes de la
informació quan troba un blog que li agrada. Si confia en l’autor és probable
que també confiï en els seus suggeriments en forma d’hipervincles cap a altres
blogs o pàgines web externs. Com molt bé diu Enric Gil, “els enllaços
constitueixen un capital social de primer ordre que permet concebre la
blogosfera com un conjunt de textos interrelacionats.”
Hola Ryan,
ResponderEliminarTens molta raó en tot el que dius, probablement el tema sigui on cal posar la línia vermella a les publicacions, com capçar-ne la seva autenticitat. Crec que la facilitat d'arribar a una determinada informació també ens obliga a ser crítics amb la mateixa, segurament molt més que en un escrit tradicional, ja que els únics filtres que cal passar a l'hora de publicar-lo és l'autoexigència personal de cadascú.
Salut i bona feina
Tot és bloc, tot és xarxa, tot és pantalla, tot és hipertextual... sembla que el nostre espai de lectura es limita a la digitalitat i que l'ordinador és el fetitxe que ha soscavat l'espai i les condicions de la lectura tradicional. Això no té perquè ser bo ni dolent ni té cap connotació moral. En qualsevol cas, i és la meva opinió personal, el ritus de la llibreria, olorar el llibre (sí, olorar) i fer el gest de passar les pàgines mentre et delectes amb el perfum del cafè i la remor dels vianants, tot en conjunt conforma una experiència molt saludable. El que em comença a preocupar és que aquest ritual comenci a formar part d'algun imaginari arcaic. En fi....
ResponderEliminarDoncs Quim, jo espero que no esdevingui arcaic, sinó que es mantingui per molt i molt temps. Ara bé, el que sí pot és esdevenir en un establiment de luxe (esperem que no) doncs, cada vegada més, ens dificulten el poder trobar un lloc a on comprar un bon llibre.
EliminarHola, companys!
ResponderEliminarQuina línia vermella? Potser aquesta cal buscar-la en els textos que clarament atemptin contra l'ètica en forma absolutament ofensiva, o altres questions; no sé si existeix algun codi deontològic del blogger d'Internet, però potser sí que convindria, encara que, com tot a la xarxa, resulta de difícil aplicació. La gràcia dels blogs està en la seva llibertat, aquí està on molts governs i poders volen ficar-hi cullarada.
Una de les coses que penso que es bàsica, de cara a l'autenticitat que esmenteu, penso que és una identificació clara de l'autor, per tal que el lector es pugui fer una idea de la fiabilitat i/o professionalitat del mateix.
Buf! Quim, obres una porta complicada de tractar! No sé si és millor l'anonimat o una identitat falsa, doncs a internet no pots estar segur de qui realment està al darrera de l'escrit. És el terreny perfecte per aquells que tiren la pedra i amaguen la mà!
EliminarDoncs, Quim, jo també penso que és necessaria saber l'autenticitat de tot aquell que critica, insulta i molt més amagant-se darrera un pseudònim o l'anonimat alhora de deixar comentaris.
EliminarSobre l'autor d'un blog, en principi, ja saps qui l'escriu. Diferent és que sigui un blog d'un partit polític, doncs llavors ja saps qui no l'escriu.
Ryan, tot i estar d'acord amb tu pel que fa als blogs, difereixo del que comentes sobre la premsa escrita.
ResponderEliminarAl igual que escollim lliurement quin blog volem seguir i llegir, també ho fem a l'escoltar una emissora de ràdio concreta o al comprar un diari concret. A mi m'agrada molt l'ARA i, en gran part, pels seus col.laboradors, per tant, no em veig "obligada" a llegir-los. D'igual manera, tinc molt clar alguns diaris que no compraré mai. Però, sempre és una opció personal i lliure.
I, tornant al romanticisme del paper, tot i ser subscriptora digital de l'ARA, enyoro moltíssim el diari en paper. Sobretot els diumenges al matí (quan la UOC ens ho permet) que pots seure tranquil.lament, anar llegint i passant els fulls, mentre vas esmorçant. La pantalla és totalment freda i impersonal
Aiii, quanta nostàlgia! Som tots uns enamorats del paper! Sembla que el món va més ràpid del que ens agradaria a nosaltres, oi?
ResponderEliminarDoncs com a fidels seguidors d'aquest blog us mereixeu un premi. Aquest diumenge tots al quiosc a comprar un diari (el que vulgueu, és clar), toqueu-lo, oloreu-lo i passeu una bona estona amb ell mentre esmorzeu!
Fet, aquest diumenge aniré a comprar un diari en paper ... o hi faré anar al meu marit aprofitant que treu els gossos que, llegir el diari un diumenge al matí en pijama, encara és millor (jajaja)
Eliminar