Idees principals d''Hipertexts de ficció'

    Hi havia autors que imaginaven poder escriure històries en hipertext i aprofitar dels avantatges que oferia abans que s'inventés la manera de fer-ho. No va ser fins el 1982, quan es va fundar la companyia de software Eastgate Systems, que existís una eina per escriure lliurament en hipertext.

    Un dels fundadors va ser Michael Joyce, autor de Afternoon, A Story, conegut ara com a hiperficció clàssica, publicat el 1987. Afternoon consisteix a 539 pàgines i 951 enllaços entre ells. Hi ha múltiple camins de lectura de manera no lineal, encara que el lector pot seguir unes rutes "per defecte" establertes per l'autor. Així mateix, el lector pot triar paraules clau (ancoratges) que el portarà a un altre lloc, seguint un camí distint.

    És important remarcar que en aquesta obra els enllaços no són marcats. Quan el lector clica sobre una paraula no sap si va per un camí relacionat amb la paraula o si segueix la ruta per defecte. Després, tanmateix, el lector pot veure tots els enllaços de la pàgina anterior i triar si tornar, triar un altre o seguir endavant.

    Una altra característica per destacar d'Afternoon és la incorporació dels enllaços condicionants. Són enllaços que apareixen després d'haver llegit un fragment de text en particular, o be alguns que desapareixen pel mateix motiu. La raó per la seva introducció és per mantenir la coherència de la història i assegurar que el lector recorri uns mínims de fragments abans de poder avançar.

    El que distingeix Afternoon de les altres narratives d'hiperficció és el fet que no hi ha una única solució de la història. A més, hi pot haver variacions d'una mateixa història a causa d'una trama distinta, és a dir, amb salts en el temps cap endavant i cap enrere. Els fragments de text que poden ser llegits aleatòriament (en diversos context, però mantenint el sentit) permeten aquestes variacions gràcies a l'ambigüitat i, sobretot, el desig del lector d'entendre la història.

    En aquest tipus de literatura hipertextual el lector no és el coautor. El lector influeix en l'ordre de la trama i en la narració, però no en l'escriptura. Segons Koskimaa, Afternoon tampoc no és una narrativa, sinó un text ergòdic, ja que l'obra té un principi i una fi, però cal que el lector inverteixi més esforços par arribar-hi.

Resum de la tesi doctoral de Raine Koskimaa sobre la literatura digital, publicat a Borràs, L. (ed.) (2005). Textualidades electrónicas. Nuevos escenarios para la literatura. Barcelona. Ed. UOC.